CIMCentre Excursionista de Bellpuig

Dissabte, 16 Desembre 2017

El Canigó (2011)

23 June 2011

Anar a buscar la flama al Canigó. Què significava? Què té el Canigó que fa moure tanta gent?

Què es fa quan s’arriba a dalt del Canigó? Tot eren preguntes que en pocs instants s’anirien responent.

Tot va començar un matí a les 11h, allí ens vam reunir per començar l’aventura cap aquella zona desconeguda de la Cerdanya. Ens esperava un llarg viatge.

La primera parada va ser a Osseja, un petit poble de la Cerdanya. Vam parar en una zona de pícnic on vam dinar. Un cop entaulats es podia distingir fàcilment els veterans dels novells, els primers portaven un dinar molt més elaborat (cosa ens hem d’apuntar per l’any que ve).

Després d’un cafè calent, subvencionat pels veterans, vam continuar el trajecte.

El verd era el color dominant d’aquella zona. Que es barrejava amb un ventall de colors causat per la varietat de flors, gran afició en aquella regió, i que els turistes agraíem quan passàvem pel costat.

Entre corba i corba, vam arribar a Prada del Conflent. Allí ens havien de donar el permís per pujar fins al refugi de Cortalets, la base del Canigó. Un cop a dalt, vam observar que es mantenia aquest contrast de colors provocat per la vegetació. Allí ens vam trobar amb gent de tot arreu, veïns de Mollerussa, Alcarràs,… També de Girona, Figueres… I inclús de més lluny, uns alemanys, francesos…. Dalt el refugi, la temperatura havia canviat, però pel sol encara es podia estar fora el carrer.

Al estar a França, vam sopar una estona abans del que estem acostumats. Va ser un sopar un pèl peculiar. El menú era una mica estrany i no acabàvem d’entendre alguns estranys costums dels francesos. Això sí, vam riure molt i, a més a més, el postre estava boníssim!

Després, ja vam començar a pujar el Canigó. Es veu que no tothom puja al mateix moment, hi ha una primera sortida al vespre?nit, i l’altra, a la matinada.

Per ser el primer any, la primera opció ens va semblar la més atractiva, pujar el Canigó de nit!

Durant la pujada anàvem trobant gent que descansava, que ens passaven, que feien amistat....

Com que vam sortir amb temps, i el paisatge o mereixia, ens anàvem parant per fer fotos. Per desgràcia o sort nostra, aquell dia estava ennuvolat. Era curiós perquè els núvols només arribaven al refugi, a mesura que pujaves tot estava més clar i el paisatge es va convertir en un mar de núvols amb unes petites illes, que corresponien als pics més alts. Era fascinant veure com s’anava amagant el sol a l’horitzó d’aquest mar de núvols. Impressionant!

Un cop vam ser a dalt, vam tenir sort, vam trobar lloc a primera fila. Dic primera fila, perquè a les 24h es feia la regeneració de la flama. En aquell punt ens vam reunir tots els caminadors.

Durant la regeneració, es va crear molt bon ambient... Es va fer una petita celebració on hi va haver moments per tot, van llegir un poema, van recordar la víctima del dia anterior al Canigó, van explicar el per què d’anar a buscar la flama... inclús van pujar la guitarra per poder cantar.

Després, començàvem el descens. Un pèl més complicat, ara si que no es veia res, sort en vam tenir dels frontals. Al ser dels primers a baixar, ens giràvem i observàvem un cuc de llums que anaven seguint el camí. Molt curiós!

La nostra feina ja havia acabat, ara tocava els del matí anar a buscar la flama. Aquest any però, els hi va ser impossible per la pluja.

Al matí vam agafar la flama dels fanals que havien baixat els Guardians de la Flama i ben desperts vam tirar direcció a Puigcerdà, on ens esperaven els ciclistes. A partir d’allí era feina seva baixar-la . A nosaltres, ja només ens quedava anar a l’ajuntament de Puigcerdà, a entregar?los?hi la flama. Quan vam arribar, ja ens esperava l’alcalde amb els regidors. Vam fer l’entrega de la flama, tot llegint el manifest.

Anant baixant, vam fer una parada a la Seu per dinar i descansar una mica. Allí ens vam retrobar amb els caminadors d’Alcarràs i entre plat i plat, ens explicàvem les aventures de la nit anterior.

El viatge de baixada es va fer tant curt, que amb poc temps ja érem a Agramunt, on ens vam retrobar amb els ciclistes. Després vam parar a Tàrrega, allí es va entregar la flama i vam seguir fins a Vilagrassa, on al arribar ja ens esperaven amb unes coques elaborades per les dones del poble. Després de menjar, vam tirar direcció Anglesola, també per deixar la flama. I per últim, Bellpuig, on molta gent esperava l’arribada de la flama del Canigó, que gràcies als caminadors, organitzadors del CIM i ciclistes vam fer possible.

Xarxes socials

Comparteix-ho

Enllaços socials

Facebook
Twitter
RSS

Llista de correu

Vols estar informat de totes les activitats que realitzem? Inscriu-te!!

Contacte

Vols fer-nos alguna suggerència?
Comentar-nos algun problema?


Contacta'ns

cimbellpuig.cat v3

Vàlida per a l'XHTML 1.0

Disseny i desenvolupament: L'Esquirol Imprudent